Camacuc, el naixement d’un còmic


L’any 1984 fou un bon any per a la premsa en català a València, nasqueren la revista d’informació general “El Temps” i el tebeo “Camacuc”, publicacions que segueixen editant-se avui en dia, tot i la doble restricció que suposa, d’un costat la manca de recolzament institucional, no tant en l’aspecte econòmic, que també, sinó en l’impuls a les publicacions en la llengua del país, sense lectors la viabilitat d’un producte editorial manca de sentit. D’un altre, pels canvis socials que ha provocat una crisi de les publicacions en paper i el canvi sociològic en la joventut i els seus hàbits lectors, en forta competència amb els mass media.

Camacuc, va nàixer amb la voluntat de donar normalitat editorial a la societat valenciana i dotar-la d’una publicació pensada per al públic infantil, aquell que eixia d’unes escoles que introduïen de manera generalitzada la llengua del país. Les expectatives van haver de ser molt més modestes, perquè la voluntat política i l’ímpetu social també ho eren.

El naixement d’un còmic en una societat que encara no estava preparada

En la història de Camacuc caldria distingir tres etapes. El començaments (1984-86) quan en l’equip directiu de la revista es movia més per voluntarisme que per professionalitat. Durant aquests anys, no va rebre ajudes públiques directes, tot i que indirectament avalaven el seu endeutament. El 1986 es va produir tècnicament una suspensió de pagaments. Durant un parell de números la revista va intentar subsistir a mínims, mentre es trobava una solució. Un empresari inquiet, vinculat a món de la impressió, es va interessar per donar-li continuïtat, tot i que estava escarmentat d’un projecte semblant, quan va recolzar una revista sobre pilota valenciana i es va trobar sense el suport institucional promés. Aquesta iniciativa, tan sols esbossada en contactes verbals, es va posar damunt la taula en l’assemblea de liquidació de la primera etapa de Camacuc.

Allà es va cedir la revista, per un preu simbòlic, a dos dels accionistes inicials: Pep Mata i Joan Escrivà. Viuran una època d’esplendor, perquè llavors, la Generalitat Valenciana s’hi implicà subscrivint la revista a biblioteques i centres educatius, tot i que seguia sense fomentar lectors (no hi hagué campanyes institucionals). La revista passà també a ser editorial i publicà bàsicament literatura infantil i juvenil. Als anys 90, Pep Mata deixà “Camacuc” per tirar endavant una revista de format juvenil, “Boom”, que tingué una vida ben efímera. Llavors, començà aquesta tercera etapa amb Joan Escrivà en col·laboració amb el seu fill, que més avant en serà el responsable. A partir de 1995 progressivament se van perdent les ajudes públiques i la nova situació econòmica se’n ressenteix a la publicació.

Pel que fa a la producció, tot i que va començar amb un important recolzament de material ja publicat, cedit amb condicions avantatjoses per les revistes “Cavall Fort” i “Ipurbeltz” del País Basc, sempre mantingué l’aposta per la producció pròpia. En el primers números ja es va proposar un concurs de còmic, que no tingué continuïtat. Les portades dels primers números comptaren amb la col·laboració d’importants pintors com Rafa Armengol. Cal citar també a Empar Pascual, la dissenyadora gràfica del projecte inicial, que incloïa, a banda d’alguna col·laboració especial, el disseny de la capçalera “Camacuc”, amb un ninotet que volava en un avió de paper, que va estar present amb els primers trenta números de la revista.

Més endavant, les tècniques de reproducció permeteren la impressió de més pàgines a color i fins i tot de creació pròpia. En aquesta voluntat per fer un producte amb segell propi, es va recórrer a rescatar històrics dibuixants valencians, en aquell moment oblidats, com Rafa Reinoso que creà la sèrie “Pasqualet el Rei de la Selva”, José Sanchis “Miss i Fuss, els fills de Pumbi” i Palop que va seguir amb el seu personatge de sempre, ara “Bertomeu, l’as dels ganduls”. També van col·laborar altres dibuixants no especialment dedicats professionalment al còmic, com Santi Pascual, que hi va col·laborar esporàdicament. Amb major continuïtat ho va fer Vicent Dolç amb “Perolet, estudiant fluixet” o Paco Giménez juntament amb Carles Cano amb la sèrie “La Basca del 85”.

Finalment, Camacuc va ser escola i plataforma d’il·lustradors nous; entre aquests cal destacar la figura de Toni Cabo per la continuïtat de la sèrie “Les aventures de Georgina” (1986-1996), en aquells anys la producció pròpia amb major solidesa i continuïtat de la revista, així com la seua posterior trajectòria professional com a il·lustrador. En el món del còmic, la seua producció, sempre ha estat vinculada en la nostra llengua en revistes infantils com el Camacuc, Tretzevents i l’Esquitx publicant la sèrie de «Boro, Moro i Puromoro», i posteriorment, la historieta de «Lucrècia».

Georgina, l’heroïna reivindicada

En “Les aventures de Georgina” de Toni Cabo, comptaven amb la col·laboració de Pau Marqués com a guionista. Aquest projecte inicial anà assentant, no sols l’evolució gràfica de l’il·lustrador, sinó també el perfil de les historietes. En una primera etapa eren d’una o dues pàgines i en blanc i negre; posteriorment a color i, excepcionalment, de quatre pàgines. Com a tancament de la primera etapa es publicà, l’any 1992 “L’àlbum de Georgina” amb una selecció de les millors historietes, caracteritzades, sobretot, per un acabament una mica moralitzant.

L’etapa del color culmina amb el projecte de publicar històries llargues, de les quals només veié la llum, i en capítols en la revista del Camacuc, “La sénia d’Aulef” (1996). En aquest moment el traç de Toni Cabo ha evolucionat en la definició dels personatges, així com en el perfil argumental de Georgina i la colla, la qual cosa permet afrontar històries llargues d’aventures. Amb la perspectiva dels anys es poden valorar les innovacions gràfiques dels personatges, Georgina s’escapa del disseny clarament realista, i del guió. Es toquen temes com l’ecologia, la democràcia, els problemes de desenvolupament del tercer món i els interessos econòmics de les metròpolis.

Tota cultura impresa, històrica, es susceptible de ser rescatada, el problema és el quan i el com. Segur que aquestes historietes, una mica maldestres de qui estava evolucionant, ens sorprendrien per la seua modernitat.


Pau Marqués
Febrer, 2014